EL RACÓ DEL COL·LECCIONISME: “Recort del Santuari de Bellmunt”, llibret il·lustrat de l’any 1907

El poble de Sant Pere de Torelló, dins de quina parroquia hi ha lo Santuari de la Verge del Bellmunt (de la montanya hermosa); está situat á uns 710 metres, sobres lo nivell del mar, al repeu mateix de les estribacions de la serralada, al extrem Nort de la comarca de Vich, y á una hora de distancia de la vila de Sant Feliu de Torelló; ab la cual está unit per una bona carretera provincial. Es una de les poblacions antigas, de nostra Catalunya. En lo seu archiu parroquial, hi han noticies de que ja existia en lo segle dotsé.

Hi floreix en dit poble la antiga industria de la torneria de boix, ara aumentada ab una gran fábrica de cadires tornejades, y la de la fabricació de embutits de carn, (llangonisses vigatanes).

Ha sigut la patria de homes notables, entre altres del Ilustríssim Castanyer, Bisbe que fou de Vich, y del Ilustríssim Pere Verdaguer, actual Administrador Apostólich de Bronsville, (Texas) Estats Units del Nort de América.

Lo edifici mes notable de Sant Pere de Torelló, es sense cap dupte la seva iglesia parroquial, d’una sola ample y garbosa nau, d’estil grech romá construida á costa de molts sacrificis desde lo any 1727 á 1764, en temps dels Rectors Benet Espona, qui va comensar dita obra, Diego Freixa qui va continuarla, y Francisco de Rocafiguera qui va acabarla.

El cost total de dita iglesia, sense contarhi la seva hermosa capella del Sagrament, (per sempre sia alabat Amen,) que fou construida un sigle mes tart, va pujar uns cinch mil duros en números rodons, cantitat molt notable, si’s te en compte la importancia de la moneda en aquell temps; ja que una peseta de aleshores, representaba casi com ara un duro.

Fou el seu arquitecte el mestre Morató, el mateix que va dirijir la catedral de Vich, y varen trevallarhi els célebres escultors de dita ciutat, Anton y Vicens Real.

El seu altar major, de molt bon gust, dins del seu estil barroch, ab la bella imatge del Sant Patró assegut (loquens ex Cátedra), y vestit ab hábits Pontificals, va costar, entre ferlo y daurarlo unes 3.000 lliures.

A mij cami (de ferradura) del Santuari de Bellmunt, pujanthi desde Sant Pere aixó es, á una horeta de distancia de dit poble, es troba lo Padronet, petit oratori, ahont s’hi venera molt apropiadament una imatge de la Verge de Montserrat; perque desde allá, s’oviren en dies clars y serens com se suposa, les crestes de aquella montanya santa, ahont hi te son palau la Reyna soberana, patrona de nostra estimada y benvolguda Catalunya. Lo Padronet, está colocat á la vora d’un cingle, pel fons del cual hi passa un torrent, pel que s’hi escorren en temps de plujes, les aygues de les vessants de la montanya de Bellmunt.

Los romeus en sent al Padronet, s’aturen á descansar un poch, asseguts dessobra de les grosses pedres que jauen á la vora del camí, y aprés d’haber resat una Salve á la Verge de Montserrat, donen per ben emplayat lo cansançi de la fatigosa pujada; contemplant lo bellíssim panorama que desde dit lloch comensa ja á ovirarse, boy aixecant enlayre la botella, per agafar nou coratje, y poguer rependrer la ascenció, al cim del Bellmunt.

Al sortir del Padronet lo camí ve casi planejant uns cinch minuts, fins arribar á un sot ó petita vall, formada per les dues vessants de la part de mitj día de la montanya; ahont hi ha una fresca font de clot, coneguda per la font Vidranessa.

L’aygua de dita font te mala anomenada, no perque no sigui tan bona com la de les demés fonts de la comarca, sino perque alguna vegada ha fet mal á algún imprudent, que n’ha begut estant cansat y fatigat de la pujada. En aquest cas, cal revenirse y no beurer fins que s’estigui relativament reposat y ben revingut, y encara es mellor no ferho tan si’s veu ayga com vi; sense posarhi abans un poch de cuxi com diu lo ditxo, al menys una mossada de pa, que Deu ens en dó.

A uns cinch minuts de la font Vidranessa, al extrem de la petita vall citada, es troba un gros penyal, que jau á la vora del camí, junt ab tres ó cuatre d’altres mes petits, estimbats tots de la costa ó montanya. Res te de particular aquest penyal, si no es lo forat que li dona nom, (códol foradat), y la forma de una petita cova; no obstant encara que no creyem pas que tingui cap classe de importancia histórica, artistica ni arqueológica, ni que sigui cap dolmen ni  monument antich, sino sencillament com hem dit, un penyal després del macís de la montanya  per les turbonades, y que jau desde qui sap cuant en lo lloch que ara ocupa; per la anomenada que té, en donem una mostra en lo present álbum.

Deixada ja la petita vall i represa la pujada, als cinch minuts desde el códol fordat, es troba la célebre alsina grossa, que conta uns cuants cents anys d’existencia segons la tradició, y la que encara que respectada per la destral dels carboners, habentse quedat sola é issolada á la vora del camí de Bellmunt, que ha perdut bona part dels seus atractius y de la seva poesia, ab la tallada del bosch d’aquesta part de la montanya, sembla que s’assequi y s’envelleixi mes depressa, tot anyorant á les altres alsines, que li prestaban vassallatje, com á llur reina y senyora.

Desde aquesta alsina, á quina sombra si solen aturar los romeus per pendrer alé, aixecant de nou enlayre la botella, ab cosa d’uns 25 ó 30 minuts d’un bon camí de voltes y revoltes, pels qui no volen enfilarse per les dresseres, es guanya la pujada mes forta y s’arriba al collet de passa-farina; desde ahont s’ovira de nou lo santuari, que s’habia perdut de vista al comensar d’escalar la montanya, y desde dit collet, ab uns 10 minuts mes s’es ja á dit Santuari.

“Lo Santuari de Bellmunt (diu el benemérit President del Centre Excursionista de Catalunya, en Cesar Torres, en sa notable obra, Guía del Pirineu Catalá) está alçat demunt de esgarrifós cinglerat, y te tot just lo espay en que está edificat; aixís es que sa situació es molt original, y en extrem pintoresca y atrevida.

Son panorama es en alt grau preciós y molt extens, constituint un magnifich mirador sobre la plana de Vich, que s’extén ampla y oberta á sos peus ab sa munió de Viles, pobles y masies, conreus y arbrats, vies d’aygua y carreteres, camí de ferro, y tot el cercle de alteroses montanyes que l’envoltan; Puigsacalm, cingleres de Ayats y de Cabrera, Serres de les Guilleries, macís de Montseny, cingles de Berti, y de Collsuspina, Valls, cims y serres del Llussanés. Vers al Nort y endarrera del alterós macís de Milany, sobresurten les crestes pirinenques, desde el Canigó, y un inmens espay, de rengles de serralades”.

A l’altre part del collet ó plassa del Santuari de Bellmunt, enfront del mateix, hi ha el puig de Serra-grenyada, això es, de grenys. Per indicar que allá fou trovada la miraculosa imatge de la Verge, hi ha en dit lloch un sencill oratori ó padronet.

La trovalla de la Verge, segons conta la tradició, fou feta (Deu sap cuant), per un pastor de la masía del serrat de Sant Pere de Torelló, que pastoraba els seus bous en aquesta Santa Montanya. Les célebres alades, (formigues ab ales) tots los anys á les derreríes del istiu, van en processó desde aqueix padronet á la capella, morint les que poden arribarhi als peus del altar de la Verge, que per xó es coneguda per la Verge de les Alades.

Lo Santuari de Bellmunt, está situat á uns 1.325 metres sobres lo nivell del mar, y es compon de la capella y la casa del hermitá, formant un sol cos de edifici, bastit sobre la roca de la montanya, que li serveix de fonament. Dit Santuari consta, per datos del archiu de Sant Pere, que ja existía al menys al principi del sigle dotsé, pero en la forma que avuy té, fou construit á les derreries del sigle setsé y principis del diset, entre els anys 1587 y 1607, y reedificat de bell nou per dues vegades despres dels incendis y desolació que va sufrir en les guerres dels constitucionals y dels set anys; aixó es, en los anys 1831 y 1854.

En la casa del hermitá, la hermita propiament dita, no hi falta una bona cisterna d’aygua fresca y gemada, llars de foch, fogons, queviures de tota classe y cambres ab els seus llits y roba corresponent, pels romeus que desitjan ferhi nit; y aduch bon tracte y bona cara dels hermitans, que son molt nets y endressats.

La capella es de volta de canó y de primitiva fábrica románica. L’altar major es de moderna construcció y molt sencill. Hi han ademés dos altres altars en lo creuer de la mateixa, l’un dedicat á la Verge del Roser, que data del sigle diset, y l’altre al Sagrat Cor de Jesús, que hi fou colocat en lo any 1898.

Lo present grabat, representa á la santa imatje, despullada de les robes postisses, que lluny de adornarla la enlletjexen. Llástima que no dongui una idea mes exacte de la seva hermosura.

Heusaqui la detallada descripció que’n fa lo historiador de dit Santuari. “La Verge de Bellmunt es de marbre blanch i molt petita, puig mideix solament uns 22 centímetres de alsada. Está asseguda en un trono ó cadira també de marbre, y tan dita cadira com les imatges de la Verge y del infant Jesús, están formades per un sol bloch de dita pedra. Vesteix la Verge una túnica y manto del mateix color de la pedra, que li baixa fins als peus, ab plechs folgats y colocats ab delicadessa. Cobreix lo seu cap una toca daurada, y porta en sa ma dreta una poma, que apar la ofereix al divi infant. Aquest, está assegut sobre lo genoll esquer de la Verge. Vesteix una túnica daurada, y te lo coll escotat, lo mateix que’l de sa divina mare, y los peus nusos, que descansan sobre’ls plechs del vestit de la Verge. Porta en sa ma esquerra també una pometa, y allarga la dreta, com per abastar ó beneir, la que li ofereix la santa Verge. El rostre de la Verge es grave y un poch ovalat, y el del nin Jesús, mes rialler y rodó, y un y altre son morenets.”

El poble de Vidrá que está situat á uns 1.060 metres sobre lo nivell del mar, á una hora de distancia de Bellmunt, al repeu de la montanya, á la part N. E. de la mateixa; s’acompartit ab el de San Pere, desde temps remotíssims, la seva especial devoció envers aquesta santa Verge. Veusaquí donchs perqué posam aquí el seu grabat, tot aconsellant al devot visitant de dita santa Verge, si sent gota de aficions excursionistas, que fassi lo retorn del Santuari passant per dit poble; ben segur que no s’en penedirá.

El malenguanyat excursionista Ossona, en una de ses guies, en fa la seguent descripció topográfica. “El poble de Vidrá está situat sobre de unes carenes o serradets, rodejat per frescas y xamossas valls, rublertas de aygua que brolla arreu, y d’una vegetació tan atapahida y explendent, que converteix á dit poble, en un dels setis mes deliciossos y pintoreschs de nostra Catalunya; que podria rivalisar ab les estacións tan celebrades de estiuhejar, en les montanyes de Saboya y de Suissa.” Llástima hi afegirém nosaltres, que aquest poble tan pintoresch y montanyench, estigui tan faltat de comunicacions, sense una carretera, ó al menys un bon camí de ferradura, que’l uneixi ab els altres.

El devot romeu, que seguint el nostre conçell, fassi lo retorn de Bellmunt, passant per Vidrá, després d’haber passat pel collet de la Portella y vist lo célebre forat Micó, que’s un portell natural, curiós fenómen geológich, pel fons del cual hi passen ben encongides y fressosses, les aygues del riuet del Ges; ans d’arribar á Sant Pere, á mitj hora, de distancia de dit poble, trobará la petita y deliciosa vall del Serrat, y la capelleta románica de Sant Roch, que tanca lo present album.

Está situada á uns 830 metres, sobre lo nivell del mar. Es un bon mirador de la comarca Torellonenca, y aduch de bona part de la Vigatana.