Diuen que hi havia una vegada, fa molts i molts anys, un matrimoni benestant de pagès que vivien a la immensa casa de la Vila de Llaés. La parella començava a ser gran i feia anys que, envà, buscaven algun hereu que els pogués ajudar a fer-se càrrec del mas. Però els hereus no arribaven, les pubilles tampoc, i la parella romania sola en l’immens casalot.
Una nit, enmig d’una freda i sorollosa tempesta, una captaire va trucar la porta. Els propietaris sobrats d’amor i faltats de companyia la van fer passar i li donaren menjar, roba neta i llit per aquella nit. L’endemà, quan la captaire marxava, els va demanar a veure què era el que més desitjaven en aquest món.
– Un hereu… -contestà la dona- un hereu que es pugui fer càrrec del mas i les terres quan nosaltres no puguem. Que dugui la nostra sang i continuï la nissaga. Que torni l’alegria a aquesta casa.
Al cap d’un any de la tempesta, la mestressa estava a punt de donar a llum la seva primera criatura. L’alegria de la parella era enorme i només s’estroncava quan pensaven en la possibilitat que no sobrevisqués, fet no tant difícil en aquella època. No us podeu imaginar la sorpresa dels nous pares quan, eixit de nèixer el nadó, es van adonar que no era del tot normal: el nen tenia un cos de fera amb un cap de persona. Van quedar, és clar, tots dos ben desconcertats, però les ganes de cuidar-lo i veure’l créixer eren tan grans que van decidir obviar aquest detall i estimar-lo i fer-lo créixer com un altre.
Els anys anaven pasant i la família ja tenia més membres. El germà gran, però, mig fera mig persona, espantava no sols el veïnat i les gallines, sinó també els seus germans petits i els seus propis pares. El seu cos extraordinari tenia una força descomunal, que no controlava fàcilment, i les destrosses i accidents que provocava eren constants. L’ira i el menyspreu de la criatura envers els altres, provocada i augmentada per les diferències i la gelosia, augmentaven amb els mesos i la situació començava a ser difícil de suportar pels masovers.
Va arribar un punt en què els pares van decidir que la situació no podia continuar i, a desgrat de la mare que plorava desconsoladament i a tot moment, decidiren posar-hi fi. Intentaren dur la bèstia al mar i afogar-lo, abandonar-lo a una gran distància de casa, empentar-lo daltabaix del Morro del Quer…però la criatura, cada vegada, tornava a casa ben viu.
Un bon dia tornà a passar per la casa la mateixa captaire d’anys enrere i, múrria, els demanà a veure com els anava la vida. Si havien trobat la plenitud que cercaven feia anys.
– Ailàs!, bona dona! No sap el mal temps que estem tenint! La criatura destrossa les collites, espanta els ramats i duu el mal temps al mas. Ho hem provat tot per arreglar la situació i que pari la mala ratxa, però no hi ha manera…és sobrehumà i més fort que nosaltres.
– L’única cosa que podeu fer per tal de frenar-li els peus és emparedar-lo. Cerqueu una habitació de la casa que no tingui cap paret exterior, que no tingui cap finestra, que no hi entri la llum del sol. Allà, en un racó, aixequeu-hi dos murs i, dins la petita estança que quedi, feu-hi entrar la fera. D’allà mai podrà sortir i sempre més s’hi quedarà.
Al cap de pocs dies, l’home i algun dels seus mossos van construir la paret. Quan la fera dormia, l’agafaren i la feren entrar, bo i acabant els murs fins a dalt el sostre. L’habitació quedà més petita, amb un racó perdut, però quedà també tancada i oblidada.
Efectivament, tal i com havia dictat la captaire, la fera mai pogué escapar-se d’allà i la família començà a viure, ara sí, ben feliç.
Amb el temps la història s’oblidà, els anys passaren i els propietaris canviaren. Si passeu per la Vila recordeu que allà dins, emparedat en una habitació interior, sense cap finestra i on no entra mai la llum del sol, hi ha encara la bèstia. Mig fera, mig persona.
Font: Les Golfes d’Obaga
aquesta és l'estança de la casa on s'explica van emparedar a la bèstia
