Mossèn Ignasi Viñas era el rector de la Parròquia de Besora l’any 1920. Persona amb una gran inquietud per salvaguardar tota la important documentació antiga aleshores existent a la parròquia.
Així ens ho explica ell mateix en el pròleg del llibre manuscrit que va deixar fet:
“Moltes vegades al veure els vetustes pergamins y papers d’aquest arxiu de la Parroquia de Besora, me semblava sentir una veu misteriosa que m’incitava á escorcollar aquells documents per a fer reviure gestes i costums antigues de la meteixa. Finalment en l’hivern de 1920, al llegir un pergamí mig esborrat, y trobarhi coses bastant curioses, me feu determinar á regirar tots els documents de dit arxiu, y a mida que llegía aná neixent en mi ‘l desig de fer uns apunts ó notes històriques que fessin reviure aquells temps antichs, y permetessin entaular una conversació ab els besorenchs d’aquells temps llunyans. Y al escriure les notes ha sigut el meu propòsit aplegar i aprofitar tots els datos possibles trets del mateix arxiu que puguin interessar á la Parroquia i gent de Besora”. Enllaç al pròleg del manuscrit de mossèn Ignasi Viñas
I, efectivament, es va entretenir a escriure a mà, cronològicament, la recopilació de tots els documents, arxius i pergamins que hi havia a la Parròquia.
El llibre va estar perdut durant una bona colla d’anys. Fins que l’amic Lluís Comas i el seu germà Pere, veïns de Santa Maria de Besora, el van trobar oblidat a l’Arxiu Episcopal de Vic.
Va ser el mateix Lluís Comas qui em va parlar d’aquest llibre un dia esmorzant al Mir. I va tenir l’amabilitat de donar-me una còpia en format pdf. És un document únic, d’una extraordinària riquesa històrica.
la llegenda segons mossèn Ignasi Viñas
I d’entre algunes anècdotes que explica, m’he quedat amb la que fa referència al nom d’ “Erademassa” Tot i que en aquest cas, no fa referència al nom donat al coll, si no a la casa de pagès -avui enrunada- que hi havia en el mateix indret.
Així ho ha deixat escrit:
“Conta la tradició qu’entre altres drets qu’exigía ‘l Marqués de Besora hi havía ‘l consistent en l’abús de volguer tenir dret á abusar del cos de les donzelles la nit que s’havien casat, lo que s’anomenava en mala hora dret de cuixa: al efecte la nit de les nupcies se feya anar á la noya á dormir al castell. Naturalment que el poble veuría ab odi aquest abús; y diu que li vingué ‘l torn de casarse á un fadrí del Plá, qui no podent suportar una tal práctica, abans de verificar les bodes parlá ab els altres fadrins qui facilment se feren de la seva opinio, determinant reunirse un dia donat en un camp, á fi de, en cas de descubrirse la conspiració no comprometre á cap en particular com á autor principal, y alli discutir y mirar la manera de deslliurarse d’aquell jove ignominiós. Esculliren pera l’efecte un camp entre Ternadella y ‘l Serrat: y allí reunits, determinaren assessinar al Marqués.
En les festes principals y principalment el día que celebrava sa ónomástica acostumava ‘l Marquès reunir bona part dels principals del poble un ó dies pochs avants, organitzant caçeres com á preludi de la festa. Els joves, donchs, que ja presumien hont se faría mes ó menys la cacera, prengueren les mides convenint en que fingirien veure ‘l senglar y al crit de aqui puja, ‘ls de prop del marqués l’assassinarien á traició ab les armes qu ‘aleshores s’usaven per a la caça. Al camp li queda ‘l nom de camp del mal consell. Juramentats els fadrins qu’entraren á la conspiració de no casarsen cap que no hagués desaparegut el Marquès qui aixís deshonrava les donzelles, esperaven ansiosos l’ocasió de venjarse. Vingué la cacera que ‘s feu á la montanya de Bellmunt y als crits d’ara puja, caigué ‘l Marquès travessat per una fletxa. Desseguida s’entaulá procés y foren cridats tots els qui concorregueren á la cacera, y tots á la una: á la pregunta de si sabíen qui havia mort al Marquès, responíen “Besora”. y a l’altra pregunta: perquè lo ha mort Besora, “unanimement responien: Perque hi era de massa” xó es, perquè era sobrer a Besora. D’aqui vingué ‘l nom á la casa que hi havia prop del lloch del assessinat, la qual s’anomená d’allí en endavant Yerademassa.
Aquesta llegenda no mereix mes crédit que les altres, encara que li dona aspectes de verisimilitut lo del nom del referit camp (del mal consell), que no’l tindría perqué si, i que sembla tenirlo per rahó, de alguna resolució desacertada tinguda en ell. Al mig de dit camp hi ha un erol, que no produeix res ó casi res, y la gent ho atribueix á cástich per aquell consell qu’en ell se va tenir: jo crech qu ‘es degut á que hi ha en aquell lloch de dit camp un clap de tapas(?) que casi surt á flor de terra. Suposant fos certa dita llegenda, probaría que tal fet succehi en época anterior á la que tinch entre mans, ja qu’en 1390 consta qu’Erademassa ja tenia tal nom, com veurem, y en segon lloch, no es probable, que si ‘l Senyor en l’època de ferse la conspiració hagués habitat al castell, haguessin els fadrins escullit per reunirse un camp qu’estava á la vista del Castell, ó casi, y que del castell, sobre tot durant la nit que fou quant tindríen la reunió podía sentirse l’enrraonament dels fadrins y per lo tant podíen esser sorpresos en mig de sa conspiració: per lo tant debia ‘l Marquès habitar en altre lloch de Besora: y per conseqüent tal fet, de ser verdader tindria lloch abans del 1100, epoca en que ‘ls Marquesos habitaven talvegada al cantó de Vidra, pot ser al Pla de Sobremunt ó á la Besoreta.”
la llegenda segons Arthur Osona
També hi ha una altre versió molt menys coneguda que la podem trobar en el llibre de l’Arthur Osona “Guia itinerari de las serras de Collsacabra y de la Magdalena fins als Pirineu, ó sía del Fluviá al Ter” (1888). A la pàg. 10 i dins l’itinerari “N.º 3. De Sant Feliu de Torelló al Santuari de la Mare de Deu de Bellmunt, per Sant Vicens de Torelló”, que diu així:
“De la casa de Bucastell, ab 45 minuts en direcció N. E. , ‘s puja á la casa y Coll de Hi es de Massa (alt. apr. 950 m.). Veus aquí l’etimologia de Hi es de Massa. Fa molt temps que uns lladres varen esser sorpresos en la esmentada casa y lligats colze per colze per los Mossos de la escuadra, que sens dupte apretaven molt fort, quan un lladre exclamá: Aixó hi es de massa y desde llavors quedá lo esmentat nom á la caseta del Coll que pertany á la cada del Coll de Vidrá.”
