Marededéu de Vidabona, provinent de la parròquia de Santa Maria de Vidabona a Ogassa
Autor: Tallers de Vic
Any: vers 1190 – 1220
Ubicació: l’original s’exposa al Museu Episcopal de Vic (MEV 4.194)
Mides: 62 x 24 x 26 centímetres
Tècnica: fusta d’àlber tallada, amb restes de policromia
L’any 1657 el pare Narcís Camós en el seu llibre Jardín de Maria (pàg. 304) ens descriu així la imatge de la Marededéu de Vidabona que va veure: La Imagen es de madera antiquíssima; y està sentada en una almoada sobre un trono. Tiene el manto pintado de colorado muy obscuro y la vasquiña muy despintada. La cara tiene pintada de nuevo: mirase al Hijo con grande atencion : y tiene de alto tres palmos y un quarto. Al Niño tiene sentado en medio de su falda, al qual sustenta con las dos manos. Tiene en la izquierda un libro abierto cerca de su rodilla, y la derecha le falta: y tiene pintada de nuevo la cara tambien.
És molt interessant aquesta descripció perquè reafirma la veracitat de la imatge de la Marededéu de Vidabona que Camós descriu, amb la que hi ha dipositada al MEVic -amb núm. de referència MEV 4.194- de la que informen que només saben que va entrar a les seves dependències l’any 1911.
La particular postura descrita del Nen concorda perfectament amb la talla de fusta, i es veu clarament com la mà dreta que ara sí que té -i no tenia l’any 1657-, és un afegit posterior. Queda, per tant, aclarit el dubte que fins i tot planteja la mateixa enciclopèdia Catalunya Romànica.
Potser la confusió també ve perquè es veu que un dels últims rectors tingué la pobra pensada d’arraconar la imatge a la sagristia amb l’excusa d’estar pollada, i després de certes modificacions fetes a una altra imatge de la Marededéu del Roser que tenien, la posà a l’altar major, fent-la passar per la de Vidabona.
Tot indica que va ser el bisbe Torras i Bages (1846-1916) qui després d’una visita pastoral a l’església i veure-la arraconada a la sagristia va ordenar portar-la al MEVic.
La Mare de Déu de Vidabona era advocada de captius i esclaus. A les seves parets hi havia penjats un bon nombre d’exvots.
De tots ells, cal destacar-ne els grillons del mosso de Vidabona del que la llegenda explica que hi havia un mosso de la casa de Vidabona, molt devot de la Mare de Déu i que feia de campaner de l’esglesiola, que no s’oblidava mai de tocar a oració a trenc d’alba i al capvespre. El noi, però, hagué d’anar a la guerra contra els sarraïns i el varen fer presoner. Li posaren uns grillons i, encara perquè no pogués fugir, fou estacat amb una cadena a una grossa caixa també de ferro que a la nit li servia de llit. El pobre minyó sempre invocava la Mare de Déu de Villabona perquè el deslliurés d’aquella esclavitud, però els dies passaven i no era escoltat. Després de set anys, un dia, de bon matí, el va despertar el cant d’un gall. Sembla el gall de Vidabona, pensava, però que lluny que n’estic! Al cap de poca estona va sentir tocar a oració i conegué ben bé el so d’aquelles campanes; es fregà els ulls, s’aixecà de la caixa i es trobà, esbalaït, amb els grillons desfets i ben lliure sobre el planell de la casa de Vidabona. La Mare de Déu l’havia transportat miraculosament des de la moreria a Vidabona.
