Un dia, visitant la casa de pagès d’Espadamala de Torelló, em va cridar l’atenció una fotografia que tenen penjada al menjador principal de la casa. Pertany a una antiga talla de fusta d’estil romànic, corresponent al bust d’una Mare de Déu. En la seva base es pot llegir: Troç de la antiga imatge Sta. Maria de Spatamala (vuy Torelló) imatge del VI – VII.
Va ser una sorpresa doncs mai havia vist aquella imatge, ni escoltar o llegir aquest nom a una Mare de Déu de casa nostra. Calia doncs, posar-se a buscar en els arxius de diverses fonts per intentar treure’n l’entrellat.
En el llibre Torelló de mossèn Pau Parassols i Pi publicat l’any 1876 en trobem una primera referència quan descriu l’estructura de l’antiga església parroquial (pàg. 55): “Ningun altar existia a lo largo de la nave, solo tres de ellos estaban en los ábsides, al estilo de aquellos siglos, el de S. Felio ó mayor en el central, el de S. Juan Bautista en el de la derecha, y el de Sta. María la Antigua en el de la izquierda, segun escrituras de los años 1002 y 1295; y cuando en 1298 se adquirió el cuerpo de S. Fortian, ya para su mejor guarda, ya por no alterar el órden de los altares, se le construyó altar en el coro, donde estaba aun en 1438, y duró este orden hasta 1480.”
Després de fer esment a diversos detalls dels altars com els retaules de fusta que cada un d’ells tenia, continua dient: “Solo una de estas imágenes ha llegado á este siglo, la de Sta. María la Antigua, llamada después del Racó por haber estado muchos años arrinconada, la que estaba sentada sobre un armario que habia contenido reliquias, dando el pecho al niño Jesús, lo que movió á la ignorancia y piedad mal entendida á mutilarla, cambiando su posición y á convertirla en disforme, por falta de proporción entre la cabeza y demás miembros.”
Al final d’aquest paràgraf té afegida una nota on diu que en el moment d’escriure el llibre, la imatge es trobava en el seu altar, entre les dues portes del temple. En el llibre, tot i haver-hi una bona colla d’il·lustracions, no s’hi acompanya cap imatge d’aquesta Mare de Déu.
Una segona referència es pot trobar en el programa de Festa Major de Torelló de l’any 1928 on hi ha un article acompanyat d’una imatge que parla de Santa Maria de Cervià o Mare de Déu de la Llet. Està signat per mossèn Joan Canadell (mossèn Llàntia) i diu així:
De les primitives imatges de Sant Feliu, Santa Maria i Sant Joan Baptista, els tres patrons del terme i Parròquia de Cirvià (Torelló), que hi havien als tres altars de l’Església Parroquial, ara fa 13 o 14 segles, no sabem que n’existeixi cap. Però n’existeixen dues de les que succeïren a aquelles. Una d’elles és la de Sant Feliu de la façana de la Casa del Comú, i l’altra es la de Santa Maria de Cirvià que es guarda en l’arxiu parroquial.
Aquesta bella imatge coneguda també per Santa Maria la Antiga del Recó, és, segons Mn. Parassols, la mateixa que es venerava, amb ropatges postissos i amb el nom de Mare de Déu de la Llet, en son altaret adossat a l’arcada tapiada que fa parangó amb la de les Fonts Baptismals; altar i imatge que a l’any 1889 o 90, amb motiu de la restauració de les parets de l’Església, foren portats a la nova ermita de Sant Roc.
Passats dos o tres anys, havent un devot fet construir una imatge nova per a substituir l’antiga, la demanà, una veina del Carrer Nou, vulgarment anomenada Mondeta Pontina, per a treure-la del perill d’anar al foc.
Al haver-ne un esment sacerdot en 1901, pogué obtenir-la, i en son poder, la despullà i li llevà una corassa de cartró que li abultava desmesuradament el pit, l’infant Jesús postiç i de poc gust artistic, i els brasos que tenia enganxats amb filferros; i amb alcohol i aigua, estovà i feu desapareixer uns cinc encarnats i un manyoc de guix que simulava una estarrufada cabellera, havent-li quedat tal com es veu reproduida a la capsalera d’aquest articlet: amb el pit unic que li surt del mig del bust amb que antigament alletava a l’Unic Fill de l’Etern Pare, escapsat barbarament amb una eina de tall; tota cenyida a cops d’aixa, per a vestir-la al gust de l’època; tallada la cintura on tenía clavats tres petjes per a sostenir-la dreta; ben cofada amb ret a l’istil de les antigues pageses del país; i amb una fesomia devota i amorosa, la mateixa amb que mirava compasiva als torellonencs del segle X, si no abans.
Aquesta formosa imatge, que en un principi aparexia alletant amb son pit únic, l’Infant Jesús que tenia als brassos, assentada en un cadiral (com ho comprova el comensament de la faldilla aran mateix de la cintura), fou construida, segons sembla, per allà a l’any 950, ja que té l’esquena aplanada per a ajustar-la millor a la capella del retaule, i els retaules no aparegueren avans del segle X.
Mossèn Parassols, no pogué admirar-la en l’estat d’avui, i per ço no podía parlar-ne amb el fonament amb que podem fer-ho nosaltres.
El sacerdot que la recobrà, al trobar-la tan respectable, amb llàgrimes de consol, la posà en mans del, aleshores, Rector-Ecònom Mn. Narcís Forn Prev. de bona memòria, perqué es guardés en l’Arxiu Parroquial on per llargs anys poguem anar-la a veurer.
Com no podia ser d’altra manera, mossèn Fortià Solà, també en parla en la seva obra Història de Torelló (Vol. 2, pàg. 36), primer amb una ressenya d’un pergamí del dia 1 de juny de 1229 que diu: “Sigui notori que jo Pons de Terrades i els meus fills Bernat i Ramon, per nosaltres i pels nostres successors, i per remei de les nostres ànimes i dels nostres passats, en bona i lliure voluntat donem al Senyor Déu i a l’altar de Santa Maria, situat a l’església de Sant Feliu de Torelló, i a vos Bertran, clergue, tot aquell honor que en Pere Marquès i els seus, i en Guillem de Galliners tenen per nosaltres, junt amb una gallina una fogasia (coca) que ens dóna de cens l’home de Roviroles de la Muntanya…”
Segueix esmentant l’altar de la Verge Maria en un testament del 1317. També una ressenya sobre un incendi casual que va patir el 1437.
Fa referència al llibre de mossèn Parassols quan diu: “…després de transcriure la descripció del retaule de Sant Feliu del 1438, afegeix que també els altars de la Verge i de Sant Joan tenen retaules semblants.”
I fent referència al retaule de la Verge, diu: “Nou i bellíssim retaule de l’altar de Santa María és el que per mans dels famosos pintors Gascó és decorat a mitjan segle XVII. La capitulació és redactada així:
Any 1549, 15 de juny
En nom de Deu. Sobre lo pintar del retaule en lo altar de la Sacratíssima Verge Maria de la Iglesia de Sant Feliu de Torello pintador volent Deu es estade la Capitulasio seguent.
E primerament los vener. Pere Gasco, Francisco Gasco y Sebastia Gasco jermans pintos de la ciutat de Vich convenen y prometen pintar lo dit retaula, so es en tot lo retaula tots los set goigs de la Verge Maria so es.”
La descripció continua amb una explicació molt detallada de com serà la composició i el contingut de cada una de les parts del retaule: escenes bíbliques, sants, ornamentació, colors, etc..
Referent a la imatge de Santa Maria s’explica així:
“Joia de l’altar de Santa Maria és la imatge de la Verge, tallada en fusta, la qual, pels fragments que d’ella resten, ha de figurar com un cànon perfet de la nostra iconografia romànica. Està assentada en una banqueta, vesteix túnica i mantell, a més d’una capellina o ret que li cobreix el cabell i cau endarrera, i té a la falda el celestial Nadó, al qual alimenta amb la llet del seu pit virginal. Es la més plàstica representació de la divina maternitat de Maria. No són rares en el nostre país les figuracions marianes d’aquesta faisó, i és clar que no se li ha d’atribuir l’antiguitat extraordinària que li suposa mossèn Parassols quan la fa derivar dels temps visigòtics, sino que se l’ha de posar al voltant del segle XII, a l’hora de la bella florida de les romàniques imatges de la Regina del Cel.
Seguint els costums del temps, que troben fonament en la litúrgia, però que després degeneren en abús intolerable, la imatge de la Verge és coberta amb mantells i amb altres induments postissos, mancats de tot gust estètic, que la desfiguren i la mostren a la veneració de la forma totalment distinta de la que realment té. Primerament són els mantells i les corones els elements addicionats a l’escultura. Un inventari del 1599 nota “un mantell de taffata vermell gornit de tela de plata. Item altro mantell de taffata vermell. Item altro mantell de seda padillo gornit de fil de argent. Item dos o tres mantells usats, de collor, dolents”. El 1631 són inventariats set mantells, i més tard aquest nombre augmenta fins a onze mantells, entre els de la Verge del Racó i la de Rocaprevera. Així mateix el 1602 són citades “dues corones de argent, una de Nostra Senyora y altra del Jesuset”, i el 1647 apareixen “dos corones grans de plata y dos de petites també de plata de N. S. del Recó y de Na. Sa. de Rocaprevera”
Tot i que els ornaments sobreposats tenen cura d’ocultar el piadós alletament de la Verge al seu Fillet, com si aquest típic moment de la vida -ja escollit per a palesar la divina maternitat de Maria contra les heretgies- hagués de ruboritzar ningú, això no és obstacle querquè la nostra imatge sigui coneguda amb el temps per Mare de Déu de la Llet , i que en aquest sentit sigui reclamada. El nom, però, amb que més sovinteja en la documentació és el de Mare de Déu del Recó, derivat, tal volta, de la situació del seu altar, que per les distintes restauracions del temple queda arreconat, o perquè és posat en el primitiu absidiol enfondit en la paret. Mossèn Parassols afegeix que el nom de Recó recorda un temps en què la imatge era arreconada damunt un armari que havia servit de reliquier.
Comenta també l’origen d’un altre nom donat a la imatge: Mare de Déu de les Dones motivat perquè ja al segle XVII les dones, casades o vídues, que són quasi sempre les mestresses de les pagesies del terme, era qui es cuidaven de l’ornament de l’altar.
Finalment acaba explicant: “Víctima de les túniques, arracades, vels i altres postissos és la santa imatge, la qual ha d’acomadar-se a les exigències d’aquesta pietat tan irreflexiva. Primerament ja en distintes ocasions és posada en mans d’artistes de carrer, qui, en compte de decorar-la, tapen el pintat primitiu amb successives capes de guix, i altres colors sense art ni gust. Després li és tret el Nadó i substutuït per altre movible, li són amputats els braços, i afegits uns altres que es mouen per filferros, i finalment és tallada l’escultura arran de seient i muntada en un trípode, per tal que sembli dreta, i el tórax és cobert amb una cuirassa de cartó.
Modernament, després d’ésser venerada la santa Imatge en un altaret a l’entrant del temple, cap al 1890 passa a l’ermita de Sant Roc, i d’allà, restaurada amb paciència i amor per mossèn Joan Canadell, la part conservable en el sentit artístic és custodiada a l’Arxiu Parroquial.”
Per tant, és curiós com al llarg de tants i tants anys la imatge d’aquesta Mare de Déu ha tingut diferents nominacions: Santa Maria, la més utilitzada, però també acceptada com a Mare de Déu del Racó, Mare de Déu de la Llet o Mare de Déu de les Dones.
Només en l’article de mossèn Joan Canadell en el programa de Festa Major de 1928 s’esmenta com a Santa Maria de Cervià. I el que si queda pendent, doncs enlloc s’esmenta el nom, és saber el significat i origen del peu d’imatge que també apareix en la fotografia que tenen penjada al menjador de la casa d’Espadamala: Troç de la antiga imatge Sta. Maria de Spatamala (vuy Torelló) imatge del VI – VII.
Les imatges que il·lustren aquest reportatge són del fons fotogràfic de l’Associació d’Estudis Torellonencs i foren fetes pel Sr. Joan Castells i mossèn Joan Canadell l’any 1928.
Varen treure la imatge dels armaris de l’Arxiu Parroquial i la col·locaren sobre el banc que existia a l’eixida de l’antiga Rectoria.
Malauradament, la imatge de la Verge Maria fou cremada al 1936 durant la Guerra Civil espanyola.
