Terme Municipal:
Sant Vicenç de Torelló
Coordenades UTM:
Zona: 31T
X: 439229
Y: 4658195
Altitud:
781 metres
video
Per aquesta ocasió vaig demanar al Sr. Pasqual Bernat, historiador, resident a Sant Vicenç de Torelló i President de l’ADET (Associació d’Estudis Torellonencs) si podia fer aquesta ressenya sobre el castell de Torelló.
I així ens ho explica:
Aquesta vella fortificació és ben visible des de tota la Vall del Ges i, també, des de la Vall del Ter.
Enlairada a 781 metres d’altitud, punt més elevat de la serra que separa totes dues valls, actualment només conserva, dreçada parcialment, la seva torre, testimoni d’un passat important. Tot apunta que aquesta construcció, en la seva època d’esplendor, estava formada per una muralla que envoltava el tossal que l’allotja, avui desapareguda, només esbrinada gràcies als pocs vestigis que encara hi queden. Dins del recinte s’havia construït una cisterna excavada a la mateixa roca, encara visible, la torre i, probablement, algunes cabanes i dependències que podrien servir d’aixopluc, quadra o magatzem.
Actualment encara s’hi poden observar uns forats rectangulars a la mateixa roca popularment anomenats “capades de moro” o “petjades del cavall de Sant Jaume” que s’utilitzaven per plantar-hi estaques amb la finalitat de sostenir estructures de fusta que podien fer el paper d’envans o palissades.
La torre, circular per aconseguir una millor defensa i inexpugnabilitat, té encara uns cinc metres i mig d’alçada, amb murs de dos metres de gruix i amb un diàmetre exterior de sis metres i interior de prop de dos metres. L’accés a la torre es feia per una porta enlairada, a la qual s’hi arribava amb una escala de fusta, tot per a aconseguir una defensa més eficaç.
Atesa la ubicació d’atalaia que té el castell de Torelló, és probable que en el lloc que ocupa es bastís en èpoques remotes alguna mena de construcció destinada al control i vigilància del territori. Les restes de ceràmica ibèrica fan pensar en la existència d’una primera estructura ibera similar al que els historiadors han anomenat un “opida”, una mena d’assentament fortificat que, a la Plana de Vic, se situava en el cims dels petits turons amb la finalitat de controlar camins i vies d’accés, i que mantenia el contacte visual amb construccions similars properes.
És molt probable que els romans i els visigots reutilitzessin aquestes primeres instal·lacions amb una finalitat similar.
El fet que al castell de Torelló existeixin uns forats a terra on s’hi podien plantar estaques abonaria la idea que els francs, amb una tècnica constructiva basada en la fusta, hi podien haver bastit una torre de guaita construïda amb estaques encaixades a la roca i entrelligada amb altres fustes a manera de palissada.
Recordem que al segle VIII aquest poble germànic tenia la frontera en la nostra comarca i que un sistema de torres de vigilància els era útil per detectar les ràtzies musulmanes i transmetre un avís a les guarnicions i centres de comandament militar.
Per a confirmar aquesta hipòtesi caldria una reexcavació i estudi arqueològic per constatar si hi ha alguna relació entre els forats esmentats i l’existència d’una posició defensiva dels francs.
Amb tot, les primeres notícies del castell de Torelló les trobem en un document datat el 30 de gener del 881 on s’esmenta que Servusdei i la seva muller Fredegona vengueren a l’arxipreste Gotmar, el futur bisbe de Vic, terres i cases situades en la jurisdicció del castell de Torelló, al lloc anomenat la casa de Sant Feliu, que correspon a l’església de Sant Feliu de Torelló, que també s’anomenava de Cervià.
A partir d’aquesta data la documentació permet seguir els diferents canvis de propietari i les vicissituds que l’edifici i les seves jurisdiccions anaren patint al llarg de la història.
La possessió del castell correspongué inicialment a la casa dels comtes de Barcelona-Osona, que entre els anys 1017 i 1030 l’havien cedit als comtes de Besalú. Tanmateix, l’anomenat domini vicarial o immediat el tingueren, entre els anys 996 i 1067, els senyors de Besora, que l’havien obtingut per una concessió feudal dels mateixos comtes de Barcelona.
En una data situada entre el 1072 i 1082, els comtes el van cedir com a feu a la família Moncada, que el posseí fins l’any 1309, quan la possessió va retornar al rei i comte de Barcelona.
Els Montcada volgueren recuperar-lo, però el rei el va encomanar al veguer d’Osona, per acabar venent-lo l’any 1347 a Pere de Milany que ja a l’època dels Montcada n’havia estat castlà o guarda.
La venda es feu a través del contracte anomenat carta de gràcia, que permetia al rei recuperar-ne la propietat amb l’abonament de 30.000 sous.
Aquesta circumstància permeté al rei a tornar a vendre el castell, aquesta vegada, l’any 1351, a Bernat de Cabrera. Els Cabrera i després els seus successors, els marquesos d’Aitona i els ducs de Medinaceli, que conservaren la propietat fins l’any 1820.
Al castell de Torelló no hi van viure mai els senyors que el posseïen. Aquests els confiaven al castlà, que era un vassall que se n’encarregava de la guarda, defensa i govern.
Al llarg de l’època medieval diverses famílies ocuparen aquesta responsabilitat. La primera va ser les dels Torelló que, segons Parassols i Fortià Solà, arribaren a viure-hi, almenys, en els inicis del càrrec.
Van ser succeïts pels Orís, els Dosrius i els Vilademany entre altres.
La principal funció del castell era la militar. Ja hem vist que el seu objectiu primigeni va ser el de servir de punt de guaita i vigilància del territori i les vies de comunicació que el travessaven.
Posteriorment, sobretot en l’època medieval, va jugar un paper important en els conflictes armats que es mantingueren tan a nivell comarcal com a nivell nacional. Es pot afirmar que aquell temps qui controlava el castell, també controlava la Vall del Ges i els accessos circumdants.
En aquest sentit, el castell de Torelló va ser una fortificació força cobejada en el conflicte que enfrontà a la família dels Montcada amb la vegueria i el bisbat de Vic entre els anys 1294 i el 1303, esdevenint un punt de resistència important per la família Montcada, senyors aleshores del Castell.
Precisament, va ser durant aquest conflicte que quan el senyor de Dosrius, enemic dels Montcada i aliat del bisbe de Vic, demanà als santvicentencs el seu ajut per combatre les tropes de Guilleuma de Montcada, que era la senyora que liderava el bàndol familiar.
Aquests, segons Parassols, respongueren que les fatigues de l’agricultura, “esclatats de treballar”, els feien impossible de prendre les armes. D’aquí, doncs, podria venir el nom d'”esclatats” que algunes vegades s’utilitzava per denominar als habitants de Sant Vicenç.
També va ser utilitzat per les forces remences en la guerra que protagonitzaren entre els anys 1462 i 1465, en fer-ho servir diverses vegades com a plaça forta.
Precisament, per evitar que el Castell esdevingués un bastió dels remences, el 18 de març de l’any 1463 els consellers de Vic demanaren al lloctinent general que fos aterrat, cosa que no es produí perquè no trigà gaire en caure en mans dels pagesos.
Les forces remences liderades per Altarriba, Verntallat i Vilacetrú ocuparen el recinte murallat el 7 de setembre d’aquell mateix any, una ocupació que es perllongà fins al final de la guerra.
Aquest caràcter militar, precisament, va ser la causa del seu enderrocament, ordenada el 1544 pel marquès de Tarifa, aleshores virrei de Catalunya, per evitar que els bandolers d’aquell temps, implicats en les batusses entre nyerros i cadells, l’utilitzessin com a lloc de refugi i d’inici de partides.
A més d’aquesta funció, el castell esdevenia també un lloc de refugi i aixopluc per a la gent del terme que veien en l’edificació, enlairada i inexpugnable, un indret segur on acudir en moments de ràtzies o invasions enemigues. Probablement en el seus inicis, la fortificació també tingué funcions de presó.
Un inventari dels béns del Castell (segons Mn. Fortià Solà):
L’any 1463, en morir en Felip de Targarona, guarda aleshores del castell, la seva vídua probablement amb finalitats testamentàries, va fer aixecar inventari dels béns que hi havia al castell, amb el següent resultat:
“Primo trobam prop la porta un artibanch dalber groch ab son payn e clau, en quall havia XVIII lansolls de terna tela tots bons.
It. antorn II canes de drap de li nou.
It. unas thovayes primes squinsades.
It. unes thovayes de ginesta noves.
It. unas thovayes de li prim squagades bones.
It. un artibanch en lo qual havia payn e clau.
It. una basases (?)
It. en torn tres canes de thovayons nous.
It. II canes de thovayons nous squacagats.
It. una tella de lansol usade.
It. un lansol squinsat, VII thovavons plans de I cana mig usats.
It. un cresol (?) et dues cuyes de fero tot nou.
It. un lansol de dues tales e miga squinsat.
It. un parell de lansolls de canem de tres talles bons.
It. uns thovayons de dues canes squachagats mig bons.
It. entorn tres canes de thovayoles de li nous.
It. un sobra palis de li per infants.
It. dues teles de infants.
It. unes thovayes planes de drap de canem mig bones.
It. Entorn XV o XVI corteres de spelta.
It. en una sacha gran entorn de XX corteres de mastayn.
It. en un cup entorn XI corteres de mastayn.
It. un matalas de tela blana ab sotana de cana vermey.
It. dues balestes ab lur gorniment e una servalera e tenianles los del castel per lur servey”. .
Realment, molt interessant tota aquesta explicació sobre el castell de Torelló. Moltes gràcies amic Pasqual
imatges antigues
ubicació en el mapa:
