Frontal d’altar romànic atribuït a l’església de Santa Maria de Besora (?)
Autor: anònim
Any: segon quart del segle XII
Ubicació: l’original s’exposa al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona
Mides: 88 x 123 x 1,6 centímetres
Tècnica: tremp i restes de full metàl·lic folrat sobre fusta
Aquesta extraordinària obra del romànic català és un frontal d’altar de fusta pintat durant el segon quart del segle XII. Es troba exposat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), segons llegat de Santiago Espona fet l’any 1958.
S’atribueix la seva probable procedència a l’antiga església de Santa Maria del castell de Besora.
Se’n desconeix el seu autor, però l’ús de pigments molt costosos i en grans quantitats com el lapislàtzuli (per al blau), l’orpiment (per al groc) o el cinabri (per al vermell), fa pensar que es va pintar en un monestir amb un escriptori important, com ho va ser el de Ripoll.
Alhora, els tècnics i estudiosos més recents el vinculen molt estretament al baldaquí de Ribes de Freser, que es conserva al Museu Episcopal de Vic. Si hi ha una peculiaritat que agrupa les taules d’Esquius i Ribes, més enllà de les coincidències d’estil i taller, és la de la bellesa de les inscripcions que hi ha dins l’aurèola lluminosa de les seves respectives màndorles. Amb una cal·ligrafia semblant i un similar to de súplica, ambdós textos semblen estar inspirats en una mateixa cultura llibresca.
Així i tot val a dir que, l’any 1929, mossèn Josep Gudiol i Cunill també el vinculava amb la pintura mural de Sant Miquel de la Seu d’Urgell, tal com ell diu, “per la gran semblança dels seus tipus humans”.
La poètica inscripció que recorre la màndorla del Crist és ben característica dels ambients intel·lectuals ripollesos: “HIC DEUS ALTA ET OMEGA CLEMENS MISERATOR ADESTO AC PIETATE TVA MISERORVM VINCLA RELAXA AMEN”, que vol dir: Aquest és el Déu de l’Alfa i l’Omega. Vine, oh clement i misericordiós, amb la teva pietat, i afluixa les cadenes dels miserables. Amén.
Rodejant la màndorla apareix el Tetramorf, la representació simbòlica dels quatre evangelistes: Sant Joan representat per l’àliga, Sant Marc pel lleó, Sant Mateo per un àngel, i Sant Lluc per un toro.
En els compartiments laterals apareixen quatre sèries amb tres apòstols cada una. Exceptuant a Sant Pere, que porta unes claus, i a Sant Andreu, que porta una creu, la resta mostra el mateix atribut: un llibre relatiu a la seva predicació.
estudi sobre el seu origen
Sobre els orígens d’aquesta peça, és rellevant explicar que la informació de que disposa el Museu Nacional d’Art de Catalunya (Mnac) del frontal és ben poca. Tan sols saben que formava part de l’inventari de les diverses 247 peces d’art de la col·lecció particular que el Sr. Santiago Espona i Brunet (Barcelona 1888-1958) va llegar a la seva mort a la Junta de Museus de Barcelona, amb destí a diversos museus de la ciutat, concretament el Museu d’Art de Catalunya, el Museu d’Art Modern, el Museu Arqueològic, i el Museu Marítim.
Relacionat, només tenen la fotocòpia d’una imatge -d’abans de la seva restauració- corresponent, segons diuen, a una placa de vidre que estaria a l’arxiu Mas (Adolf Mas Ginestà) de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, a Barcelona.
Feta la consulta al mateix Institut Amatller, es va poder constatar que, efectivament, tenen constància d’aquesta placa de vidre pertanyent al fons esmentat, però que l’original està desapareguda.
Per tot plegat, val la pena recopilar les referències cronològiques que se’n tenen d’aquest frontal al llarg dels anys:
La primera informació coneguda que se’n té del frontal fa referència a l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888, quan el Sr. Antoni Barnola i Verdaguer (Barcelona 1840-1912), qui aleshores n’era el propietari, el va cedir a l’Exposició durant el temps que aquesta va durar. Va ser un dels 435 expositors del pavelló d’Arqueologia.
De la identificació descriptiva que del frontal se’n fa en aquell moment, en cap moment apareix el nom d’Esquius. Es parla de “curiosa tabla románica de Jesús y los Apóstoles, siglo XII, la pintura sobre pergamino, adherido a la tabla“, i de “tabla de Barnola“.
Val a dir que en el catàleg editat d’aquella exposició del 1888 hi figura una imatge parcial del frontal on es pot apreciar que encara no se n’havia fet la restauració. I significar que la imatge en blanc i negre que apareix en aquest catàleg podria coincidir amb la còpia que tenen al MNAC i a l’Institut Amatller d’Art Hispànic.
Datada entre 1888 i 1916, podem trobar a l’arxiu del Centre Excursionista de Catalunya una placa de vidre (AFCEC_MAS_DV_006-00275) amb la imatge del frontal restaurat. Pertany, també, a una altra part del fons d’Adolf Mas Ginestà allí dipositat. El tenen identificat com a “Frontal romànic amb una imatge de Jesús i els Apòstols a l’anomenat museu Mernola” (Barnola?). Cal recordar que l’any 1907 el fotògraf Adolf Mas va formar part, juntament amb Josep Puig i Cadafalch, Guillem Maria de Brocà i Mn. Josep Gudiol Cunill, de la important expedició historicoarqueològica que organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans va servir per prendre consciència, inventariar i catalogar el patrimoni romànic existent a les valls de Boí, Aran, Luchon i Isábena.
L’any 1929 mossèn Josep Gudiol Cunill en el seu llibre Els Primitius (segona part) La Pintura sobre fusta, parla i concreta la rellevància del frontal que ell anomena “Pal·li dels Dotze Apòstols” (aquí es podria obrir un altre debat de si és un frontal o un baldaquí). L’acompanya amb una imatge del frontal restaurat d’un clixé del fons Artur Mas. Aleshores la seva propietat ja havia passat del Sr. Barnola al Sr. Espona “qui el posseeix actualment a la seva casa de Barcelona“.
L’any 1930, l’eminent W.W.S. Cook en el seu llibre “A History of Spanish Painting” Vol. 1, pàg. 223 també fa esment del frontal. Malauradament, aquest llibre es va editar a Massachusetts (EEUU) i no s’ha pogut consultar per veure quina informació dóna.
L’any 1950 s’edita l’enciclopèdia Ars Hispaniae – Historia Universal del Arte Hispánico (vol. VI). En un extraordinàri treball signat per el mateix W.W.S. Cook i Josep Gudiol Ricart (nebot de mossèn Josep Gudiol Cunill) defineixen el frontal, al peu d’una gran imatge central del Crist, com a “Pantocrátor y Evangelistas del frontal de la colección Espona. Barcelona” si bé en la pàg. 203, quan parlen del “Taller de Ripoll” i d’aquest frontal, esmenten “el bello antipendio procedente de la capilla de Esquius, cercana a Torelló“. Aquí sorgeix, salvo error i per primera vegada, el nom d’Esquius associat al frontal (relacionat, però, amb el nom d’una capella inexistent).
I així arribem a l’any 1959 quan en la relació del llegat Espona apareix, aquí si, clarament identificat com a “Frontal románico de Esquius“. I a més, com a peça més rellevant entre les 247 obres del llegat, on hi destacaven fins i tot pintures de Francisco de Zurbarán o El Greco.
Val a dir que amb motiu de la recepció del llegat, la Junta de Museos de Barcelona va editar un catàleg i en va fer una gran exposició a la sala gran del Tinell de Barcelona. La premsa d’aleshores en va fer un gran ressò: La Vanguardia (2), Diari de Girona, revista Liceo, revista Destino.
