Transcric literalment el redactat del butlletí:
Els dies 1 y 2 de Febrer de 1903, ab els Srs. Llorens, Batlles, Romano, Barrés y Espel, sortírem en el tren de Sant Joan de les Abadesses a les sis quaranta-cinch minuts del matí, o siga ab mitja hora de retràs, arribant a Torelló a les dèu quinze minuts.
Retrocedint el camí via enrere fins arribar a un petit pont de ferro, trencàrem a l’esquerra per un caminet en direcció de la carretera que atravessa’l riu Gés, deixant-la als cinch minuts pera seguir un bon camí de carro que arrenca de la part esquerra, que’ns portà a Sant Vicens de Torelló, aont entràvem a les onze.
Després de visitar sa romànica Iglesia y son esvelt campanar, a les dotze emprenguerem el camí de Sant Pere, per la mateixa carretera abans esmentada, arribant-hi a tres quarts d’una. El principal element de vida de la població es una infinitat de petites industries dedicades a treballar el boix, arbust que abunda moltíssim en ses veïnes montanyes. Hi ha establerta també una important fàbrica de llonganices.
Vegerem lo més interessant del poble, y sa Iglesia parroquial, essent molt ben obsequiats pel soci delegat de aquest CENTRE, el senyor ecònom mossèn Antoni Vila, qui havia ja parlat ab l’ermità de Bellmunt, a fi de que preparés allotjament pera la comitiva. Al despedir-nos de tant atent sacerdot, ens manifestà que sentia en l’ànima no poder acompanyar-nos fins al santuari a causa de la festivitat de l’endemà.
Dinàrem a l’hostal de casa la Victoria, aon es menja bastant bé y a preus arreglats.
Ab l’objecte de poder alleugerir-nos de l’equipatge y seguir el camí sense perdre temps, varem buscar un guia i un matxo; puix, de trobar-nos sols y ab la fosca dins del bosch, hauria sigut molt fàcil perdre-ns y haver de passar la nit al ras, que ab el fred que feya no hauria sigut pas gaire deliciós. El guia que se’ns facilità era en Severi Vaqué, xicot jove i servidor.
Sortírem a les tres quaranta-cinch minuts, dirigint-nos per vora la casa de camp anomenada Càn Pla, y, seguint el bell camí que atravessa’l torrent d’Archs, passàrem prop la casa de Redorta y Hostal del mal Govern, aon comença la montanya. Varem pujar al Padronet, petit pilar aixecat sobre un precipici y que conté una capelleta ab una imatge. Als tres minuts se passa per la font Vidrianera, de la que brolla abundant doll d’aigua, y desde quin punt se contemplen grandiosos espadats. Desde aquí fins al peu de l’ermita començàrem a trepitjar neu.
Passàrem pel còdol foradat, grossa roca que forma en sa base una petita còva, y al dèu minuts arribàrem al peu de l’Alsina grossa, arbre que, segons la tradició, fa més de mil anys que fou plantat. Desde aquest lloch, anomenat passa farina, y serpejant l’escabrós camí ab vintiquatre revolts, en tres quarts pujàrem al santuari de la Mare de Déu de Bellmunt. Eren les sis de la tarde.
Aquesta ermita fou aixecada sobre un espadat turó de roca viva y té uns 1,180 metres d’altitut sobre’l nivell del mar. El panorama que desde ell s’ovira es extens y variat, puix se domina perfectament el Padró de Sant Pere, Vidrà, Bessora, Sant Quirze, Castells de Bessora y de Milany, Puigsacalm, Montseny, Guilleries y els més enlairats pichs dels Pireneus.
A l’endemà al matí, al llevar-nos, disfrutàrem d’un espectacle meravellós y sorprenent, puix durant la nit havia caigut una forta nevada, que deixà, tant la montanya del santuari com ses veïnes, blanques com un llençol, puix n’hi havia més d’un pam, y en els revolts del camí, a causa del fort vent que bufava, se n’hi apilotaren grans munts.
Davant d’aquesta inesperada, encara que natural sorpresa, ab gran recança tinguérem de desistir de baixar per la part de Vidrà y Bessora, puix per aquest camí la neu era molt més abundosa y per lo tant impossible passar-hi sense exposar-se a algun perill.
Mentres s’estava preparant l’esmorzar, sortírem pels voltants de la casa a fer algunes fotografies, perquè semblant ocasió era difícil que se’ns tornés a presentar.
Visitàrem després l’iglesia de l’ermita, de primitiva fàbrica romànica; però ab les restauracions que s’hi han portat a cap ha perdut bona part del seu mèrit. S’hi venera una estatueta de la Verge, esculpida en marbre blanch.
A dos quarts de dèu, desafiant el fred, el vent y l’espesa y baixa boira, ben embolicats ab les mantes, la gorra fins als ulls y tremolant de debò, emprenguerem la marxa, passant davant el guia ab son matxo pera poder obrir pas; puix, sense aquestes precaucions, cap dels set expedicionaris s’hauria atrevit a passar avant: ja que la constitució de la montanya, ab sos xaragalls y rocam y el no veure’s rastre del camí, feya quasi impossible la baixada sense perill d’estimbar-se. Tres hores hi posàrem fins a Sant Pere, havent passat bona part del temps admirant els bells panorames que a cada pas se descobrien, y omplint clixés a dotzenes, ja que l’esplèndid paisatge, realçat per la forta nevada, s’ho mereixia de sobres.
Havent dinat al mateix hostal que’l dia abans, ens dirigírem cap a Torelló a dos quarts de quatre de la tarde, passant per la celebrada font Santa, quines aigües sulfuroses són prou conegudes, y vorejant el riu anàrem a parar al pont de tres arcades que atravessa’l Ges, arribant a l’estació a tres quarts de cinch, aon prenguerem el tren pera retornar a Barcelona.
Ho signa: PERE PONT
Per a més informació relacionada, veure el següent enllaç: El racó del col·leccionisme, “Recort del Santuari de Bellmunt”, llibret il·lustrar de l’any 1907
